Recordant el diari: Cadis, una baia de dubtes

De Tarifa a Cadis tardo 4 dies. Arribo exactament el dia 100 des de el inici del viatge. Allà hi tinc un molt bon amic, en Roland, un d'aquells que fa goig tenir com a amic. Es l'únic que m'ha acompanyat una etapa amb kayak de totes les etapes, i el que mes vegades he tingut la sort de trobar pel camí. Ell ha aconseguit que em senti arropat en aquest viatge, i si hi hagués d´haber un àngel de la guarda viatger, aquest es ell. Per tot el que ha fet per mi, per les vegades que m'ha aconsellat en els trams mes complicats, per els seus valuosos consells. Simplement per ser-hi :-)


La Laura, una altre bona amiga també esta allà i m'ofereix casa seva on m'hi quedo una setmana. Mil gracies als dos per tot! Durant aquest temps preparo una bicicleta com a alternativa al kayak per continuar donant la volta a la península. El desconeixement per el Atlàntic abans de Tarifa i una mica de inseguretat, els consells de la

gent que m'he anat trobant pel camí, i sovint el seu pessimisme que s'impregna, em mig convenç de no continuar. Me'n recordo molt bé durant els dies desprès de la visita de me Mare, com ridículament el meu cap buscava excuses o arguments per no continuar, ja que era el que tothom em demanava. Era una lluita interior, perquè la meva intuicio deia de continuar, però el meu dèbil cap s'havia inundat de les influències exteriors (amb gent dient que vaig tard, o que es impossible, etc.), oblidant-me de les persones realment expertes que he tingut ocasió de conèixer durant aquest viatge i de les seves sàvies paraules.

Així que de cop i volta estic a Cadis donant-me conte que alguna cosa no funciona. El mar esta en condicions optimes, i l'estic deixant abandonat? Perquè he deixat convencem de avortar el viatge amb kayak? El mar m'ha somrigut durant tots els dies, i jo a ell. Hi ha una força que hem diu que segueixi el meu instint. Així que m'adono que he comes un error. I intento arreglar-ho de la única manera correcte: sent fidel a la filosofia que reina aquest viatge des de el primer dia. Si vaig començar el viatge tant d'hora era per alguna raó secreta, o encara no real, però intuïda. I esque per fer nomes Catalunya no calia començar el 11 de juny, no calia donar-se tanta pressa ja mig any abans en terres alemanyes.

La bicicleta la agafaré mes endavant quan el temps i el mar m'hagin abandonat. Però fins que això no passi no hi ha raó per fer-ho. Demano mil vegades perdo per les expectatives aixecades de la gent que hem segueix, sobretot la meva estimada família.

Entre mig de tot aquests pensaments, rebo una visita a raó d'una aposta entre amics: "si llegas a Cadiz te vengo a ver". Així que aquí hi deixo la mostra de la seva visita, i de com al final va complir la seva paraula. Mucha suerte por Madrid Sergio!