Recordant el diari: el camí continua per València

Una manera interessant de pescar i de fer amics

La primera persona que hem saluda al desembarcar en terres valencianes ho fa de una manera molt especial: es una noieta de 4 o 5 anys que hem tira pedretes des de la terrassa del restaurant que dona a la platja i fa diana al meu kayak mentre jo intento sense èxit pescar (primer durant tot el dia al curri, desprès damunt del kayak, i al final ja desesperadament des de terra). Les pedres van augmentant de mida i ja no nomes apunta al kayak , sinó també a mi.

Penso en les dues maneres de resoldre el conflicte: primer anant al restaurant i fotre quatre crits als pares, i segona, amb una mica de energia positiva, alegria i creativitat. La primera manera mai m'ha agradat, i la segona la trobo molt mes interessant. Així que agafo una de les petxines que he anat recollint pel camí, i li poso un cordill. Pujó al restaurant i busco a la nena que ja estava recollint mes pedres per al següent bombardeig. Quant es gira i hem veu li ofereixo el meu millor somriure i li ensenyo la petxina. Tot seguit li proposo un tracte: ella es pot quedar amb la petxina si deixa de tirar-me pedres. Accepta encantada :)

Torno a lo meu, però el peix continua sense picar. Al cap d'una estona s'acosta una senyora cap a mi, i la nena al seu costat. Es la seva mare que m'abrasa efusivament, hem dona mil gracies i m'ofereix sentar-me amb elles dalt al restaurant. La nena es diu Ona, la mare Mireia, i també hi ha la avia que es diu Antònia. La Ona ha passat de tirar-me pedres a ferme petons i abrasades i juguem junts mentre xerrem de les nostres vides amb la Mireia i la Antònia tot prenent una copa d'un bon vi blanc i unes estupendes sardines. Molt agraït!
Al final el peix ha vingut d' on menys m'ho esperava, i a la vegada he conegut a persones meravelloses amb un gran cor. Reflexiono sobre "el donar sense esperar res a canvi" que tantes i tantes vegades es present en aquest viatge (en les dues direccions) i de les seves conseqüencies imprevisibles i sorprenents, però sempre enriquidores i positives, ja que sorgeix de una bona intenció, i això sempre te premi d'una manera o un altre.

Peñíscola 8 anys desprès

Peñíscola marca un abans i un desprès en la nostre colla d'amics. Evidentment hi van haver-hi algunes escapades abans, com les mítiques Megapartys o les sortides boges per Blanes, i altres viatges humils desprès com Ibiza, Alboraia, Llívia o Galícia. Però Peñíscola va ser especial no nomes per ser el primer viatge pel nostre conte, sinó perquè també ens ho varem passar molt i molt bé. Aixi que al passar remant per a aquella platja hem van entrar les ganes de tornar a veure les cases en les que vem estar ara fa uns anys. Hem va costar una mica de trobar però al final ho vaig aconseguir i m'hi vaig fer una foto per demostrar-ho (malauradament la càmera estava trencada i s'hi troba aquesta línia blanca al mig)

Molts records i bons moments!

Vaig continuar remant fins al casc antic de Peñíscola, on s'hi troba un granollerí, l'Aleix, que porta un dels locals més emblemàtics de la ciutat ara mateix: entreDOSaguas. Un dels seus millors cambrers, en Carlos, prepara uns xupitos que estan bonissims, tan bons que els ha batejat com a "toma pan y moja". Aixi que la nit va anar com va anar. Al final de la visita a Peñíscola i amb una mica de ressaca vaig ferme una foto amb aquests cracs i la resta del equip, que els hi estic molt agraït!