Carta oberta a la meva germana Lurdes

Estimada germana,

T'escric aquesta carta en mig del mar, entre onades i rafegues de vent, entre llàgrimes i rialles, i mil pensaments. Damunt del kayak des de la costa de Portugal fins ja en el Cantàbric que t'he anat escrivint mentalment.

Ja li vaig confessar al teu enamorat, que jo no fugia del nostre panorama, quan potser la família mes em necessitava. Per que les meves intencions anaven més enllà d'un simple viatge: embarcar dins un kayak, petit però ple de força, amb el qual volia descriure una estela no només d'aventura, coneixença, i diversió, però entre nosaltres de una gran unió. I així en silenci donar resposta, a la situació que ara ens envolta. I esque això de que l'amor es la resposta (love is the answer) no es un simple tòpic hippie tret dels grans Bob Marley o John Lennon. Des de el primer dia aquesta bandera del amor ha estat ondejant damunt aquest kayak groc. Si no es aquesta una gran veritat, com t'expliques que un noi sense experiència en el mar, sense preparació prèvia, en el seu primer viatge en solitari estigui a punt d'aconseguir donar la volta a la península? Com t'expliques que no hagi tingut ni un únic problema? Com t'expliques que el mar i els elements hagin estat tan favorables? Tindrà raó el Alquimista quan diu que tot l'univers conspira perquè un pugui realitzar el que realment desitja? No pretenc convèncer a ningú de res, crec que tots ja n'hem aprés.

Estimada germana, porto viatjant casi mig any en una única direcció: casa teva. La proa del kayak però abans de poder enfilar aquest Far de Igueldo ha hagut de enfilar molts altres caps, molts altres ports. Tots ells han estat aprenentatges valuosos, experiències inoblidables, vivències inimaginables. Començant per el nostre Cap de Creus i posar rumb al sud fins veure muntanyes Africanes. A Tarifa deixar el Mediterrani a les esquenes per endinsar-se en el Atlàntic. Fer la corba del Cap de San Vicente i pujar per Portugal, sempre cap al Nord. A Finisterre recitar-te un poema tot fent vibrar el cor i continuar per el Cantàbric ja desprès de la Estaca de Bares sempre cap al Est. I a dia d'avui ja nomes em queda un últim cap, segurament el mes difícil de pronunciar: cap de Matxitxako.

Així doncs espero poder arribar a la Concha de Donostia d'aquí dos dies, el dijous 8 de Desembre a partir de les 3 de la tarda. Tot entrant estaré donant les ultimes palades de les mes de 12 milions de palades que he fet en aquest recorregut. Vararé aquest kayak meravellós a la platja per donar-li el seu més que merescut descans. I finalment espero poder trobar-te allà i donar-te la abraçada que tantes i tantes vegades he somiat.

Fins molt aviat!

El teu germanet.